Editorial: El dilema d’una ciutat servil
Ara que estem en temps de sequera i el nostre aqüífer deu estar subministrant aigua a dojo cap a Barcelona, no parem de veure als mitjans com tothom es queixa perquè els hi volen buidar els pous. Aquí ningú no ha aixecat la veu. Sembla que ens hem acostumat a ser el gran recurs de la gran ciutat. Gairebé el mateix ha passat amb la instal·lació de nombroses infraestructures al nostre terme municipal, tot i la difícil convivència d’aquestes amb les característiques pròpies del nostre territori, espais naturals inclosos.
Un matrimoni entre natura i infraestructures sona més a casament de conveniència que no pas a enamorament. No cal ser grans experts en política territorial per veure que un aeroport en expansió té molt poc a veure amb unes zones de llacunes protegides pel seu valor natural, o que l’ampliació d’un port, amb les afectacions que té sobre la platja, i el desviament d’un riu que cada cop aporta menys sediments, ajuden ben poc a que un territori deltaïc es mantingui com a tal en un futur no massa llunyà. I més si tenim en compte que, quan fa relativament poc que han inaugurat la tercera pista, ja s’insinua la creació d’una quarta. O el mateix podem dir quan des del port preveuen connectar
La situació actual de les zones naturals existents no es pot qualificar de dolenta. Fins el moment, des de l’ajuntament han intentat compensar les pèrdues d’espais protegits creant-ne d’altres en diferents ubicacions (Cal Tet n’és un exemple). El problema és que el model de desenvolupament en què estem immersos és insaciable amb el territori. Això ens fa plantejar què passarà si arriba un dia on ja no quedin espais per allotjar els hàbitats naturals foragitats del seus emplaçaments originals. O si, com alerten des de Depana, els aqüífers subterranis s’acaben malmetent per la salinització. En definitiva, podem arribar a la conclusió que el matrimoni del que parlàvem al principi pot acabar en un forçós divorci, o més aviat, es pot trencar per un afer de violència domèstica.
